Segona tendresa

V. Santonja

Dius: «m’ha mirat amb tendresa».

I ho dius be: la tendresa està als ulls.

No és una secreció d’un òrgan intern.

No és una hormona que t’espenta,

ni una proteïna que es desplega.

També n’hi ha molta a la pell, 

però on més fàcilment las pots trobar 

és en la mirada de l’altre

Com una lluentor en l’ull que et mira.

Com un centelleig en la pupil·la que et veu.

El fil supervisor

V. Santonja

Hi hauria d’haver un fil de pensament 

que estigués sempre actiu, 

supervisant als altres pensaments. 

Els que entren, ixen i decidixen.

Aquest pensament raonaria

amb els que es desbaraten,

controlaria pensaments obsessius 

que fan voltes i voltes

sobre un mateix tema 

quan ja està suficientment pensat.

També eixos que s'enreden 

de una forma tan embolicada

que només resta aturar-los,

anar enrere i tornar a encetar-los.

Els pitjors són els que arriben 

a una conclusió precipitada

i estan a punt de prendre 

una decisió equivocada. 

Els mostraria que només 

han tingut en compte

una part de l’assumpte.

Cal asseure’s una estona 

amb ells i fer-los veure l’error.

El supervisor s’ho prendria 

amb molta paciència 

perquè sap que finalment, 

i aprofitant que el cap 

està en les seus dèries,

li ordenaria adoptar l’expressió 

d’un mig somriure.

Un sentit per a la vida

V. Santonja

Si mantens activa la capacitat d’agrair.
Si pots fer que el món siga un lloc millor.
Si, d'alguna forma, eres útil per a algú,
si dones encara que tan sols siga companyia,
la vida encara té un sentit.

Si t'emociones amb un plor o un somriure ,

si eres capaç d’emocionar-me amb paraules.
Si, quan et sents cansat de la rutina quotidiana 
encara tens un gest amable per als del teu voltant
no cal trobar-li altre sentit a la vida.

Però si regales el teu amor sense límits.
I mai no et resignes a una existència buida.
Si estás content perquè torna a eixir el sol.
o pots gaudir del blau etern del mar i del cel.
la vida segueix tenint sentit.

Si saps que algú està prop de claudicar

i li oferixes les teus últimes forces 

Si has tingut un dia ple de desenganys i encara

em  puc recolçar en tu per a pujar la vesprada

Sé que la vida te un sentit.

Tota tu

V. Santonja

M'encisa contemplar

    la dilatació de les teues pupil·les

    la tonalitat verdosa del teu iris

    la humitat primigènia dels lacrimals

    l'arqueig que dibuixen les celles

    el parpelleig suau de les teues parpelles

M'agrada presenciar

    la turgència carnosa dels teus llavis

    la tensió que hi apareix en la comissura

    quan fas un mínim moviment de galtes

    La sensualitat que aporta la llengua

    i la gota de saliva que dubta en la boca

Em fan gràcia

    les arrugues que els anys et dibuixen entorn dels ulls

    els records guardats al teu cos de mil experiències

    Els plecs on es conten tantes històries viscudes

    La bellesa de vegades incòmoda de la vellesa

    La franquesa amb la em mostres el teu cos

M'emocione al pensar en

    la teua forma de riure des del fons del tronc,

    el moviment exacte amb el que et mossegues el llavi

    Un gest espontani que fas als ulls quan somrius

    la manera discreta d'adreçar-me la mirada:

    abaixes el cap i alces les pupil·les.

Lloc de treball

V. Santonja

Així són les coses al seu lloc de treball.

Està rodejat de tot el que puga necessitar.

Gratis.

Si vol menjar, té menjar molt variat;

si necessita vestir-se, hi ha roba de totes les talles;

si vol un electrodomèstic, en disposa de diverses funcions.

Si necessita sabó per rentar-se: No, no és el lloc apropiat.

Llàstima que el menjar siga del que sobra després de menjar altres

i haja que disputar-lo amb les rates.

Una pena, que la roba estiga desgastada, bruta i esgarrada.

Llàstima que els aparells estiguen rovellats i els manquen peces.

Una pena que no hi haja sabó per rentar-se les mans.

Així son les coses en l’abocador on ell 

i uns centenars de pobres més treballen, viuen i moren.