27.6.16

Amants crònics

V. Santonja

Quan la corfa de pell es trenca,
deixa a l'aire la substància amorosa,
d’una consistència enganxosa i vulnerable.

És un fluid summament contagiós,
que encomana una trista malenconia
als qui gosen fer-ne contacte.

Els afectats passen d’un deliri febrós
a un estat desinhibit d'exaltació,
on no actuen les cauteles habituals.

Es recomana un tractament
a base d'altes dosis d'afecte
i l'aplicació pal·liativa de carícies

Sense una intervenció contundent
l’evolució és cap a un èxtasi amorós
on ja no regeix el sentit comú.

Arribat a aquest punt sense retorn,
no hi ha més opcions de sanació
que l'inexorable pas del temps.

Però hi han casos ben documentats
en els que la situació es fa crònica,
i els malalts, ja esdevinguts amants,
ho són per a tota la vida.

22.6.16

Els records

“Los recuerdos suelen contarte mentiras.
 Se amoldan al viento, amañan la historia”
    Joan Manuel Serrat

V. Santonja

M'agrada al capvespre
recuperar records antics
que dormen al límit
on la memòria es fa oblit.

Dels moments retrobats,
trie aquells més amables
i fabrique amb ells un passat
mig viscut, mig inventat.

Hi ha absències doloroses.
Racons on no vull furgar
perquè sé el què he de trobar:
aquell jo que menys m’agrada.

Òmplic eixos badalls
amb matèria imaginada,
per a que tot quede ben lligat,
en un relat sòlid i compacte.

El resultat és encara bast.
Cal suavitzar les arestes.
Fregar eixos records en brut
fins deixar-los polits i suaus.

Així m'agrada acariciar-los.
Reviure la seua dolçor.

Adaptació

                 A dormir tot el món. El món està ben fet.
                                                      Vicent Andrés Estellés
V. Santonja

                                     A V. I.

Em regire i em capgire,
de manera que la part
de dins vaja fora,
i on havia pell,
ara hi haja budell.

Ventile les fosses nasals,
els cossos cavernosos,
els espais intercostals.
El contacte amb l'aire
irrita visceres ocultes,
inflama les mucoses,
asseca els lacrimals.

Però no, no és prou.
Els nous temps exigeixen
transformacions profundes,
una acció més contundent.

Ho repense i em refaig,
de manera que clausure
un temps d’afany i esforç,
i allí on hi havia passió,
només resta submissió.

Complac els nous principis
ajuste les meues referències
Assumisc noves conviccions,
seguint al punt els dictats.

Però no,  no és prou.
He d’insistir en la renúncia,
aprofundir en l'enderroc,
mostrar senyals clars d'obediència,
d’un complet acatament.

M'acovardisc, m'agenolle.
Avergonyit , humiliat , extenuat ...
m'adapte.


Plec de descàrrec o epíleg exculpatori

Pense obstinadament
que el residu moll i pudent
en que m'he transformat
conté un nucli sa, inquiet, resistent,
que no s’avé a les exigències.
Una llavor que germinarà
i encetarà un nou temps d'esperança.
Una brasa ardent, que revifarà
i finalment restablirà la vergonya.